Ilusiones rotas (thanks to a "heartbreaker")

EPÍLOGO

VIDA

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito "¡Todo!", y el eco dice "¡Nada!".
Grito "¡Nada!", y el eco dice "Todo!".
Ahora sé que la nada lo era todo,
y todo era ceniza de la nada.

No me queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

                                   (José Hierro- Cuaderno de Nueva York)

"Nostalgie"

Aquesta setmana, la mestra de Literatura Castellana ens ha regalat un llibret, un poemari de Luis García Montero, en arribar a casa i havent menjat, abans de posar-me a fer els deures o estudiar vaig asseure al sofà amb intenció de fer-hi un cop d’ull a aquell llibret, vaig obrir el llibret i el primer que vaig veure va ser un poema anomenat “Life Vest Under Your Seat” em va cridar molt l’atenció i el vaig llegir, mentre el llegia sentia que els meus pulmons emanaven més aire del normal, la pressió era baixa i a la vegada alta, però jo continuava llegint, aquell poema despertava en mi uns sentiments que alguna vegada es van apagar a causa del pas del temps, diuen que el temps ho esborra tot, però, i quan recordes de nou aquestes coses? Els sentiments tornen a la teva ment i els recordes com si haguessin ocorregut ahir. Vaig acabar de llegir el poema i escoltava moltes veus dins el meu cap, paraules que ja havia sentit en el passat, aquestes anaven i venien, com pardals al cel. Aquelles que jo més sentia i amb més intensitat es feien notar, foren aquelles que vaig sentir estant a un viatge, però no qualsevol, sinó el viatge a París (anar a París per primera vegada, per a qualsevol persona és quasi bé la millor experiència de la seva vida), viatge en el que varen passar mil i una coses increïbles, i a mi sobretot per haver conegut una molt especial persona, amb la que només vaig compartir unes vuit hores o menys però que d’aquest temps ens varem fer especials un per l’altre. Cap dels dos som de París ni vivim allà, però París fou la ciutat elegida pel destí i les coincidències per veure néixer una nova amistat. Però ja no us rall més d’això, és massa bonic i tot; volia fer referència al poema, perquè em recorda el pitjor moment de tots, el moment en què s’ha de dir adéu (sens sabre pas si ens tornarem a veure). Quan vaig arribar a casa, a Menorca, varem establir contacte per mòbil, i el grandiós Internet, però és clar ja no és el mateix. Aquest poema em recorda tan boniques paraules que varem creuar ell i jo, i ara, quan penso en París i en el meu viatge sento moltes sensacions, entre elles nostàlgia, però recordar a quest viatge o aquesta ciutat significa recordar-lo, diuen que vinculem els llocs a persones que hi hem conegut o emocions que hi hem sentit, i això és el que em passa, mai l’oblidaré encara que no ens tornem a veure mai. Apart d'aquell moment terrible de dir "Adéu" o "the last goodbye" hi ha un altre moment que no sé si es pitjor o millor, el moment en el que et trobes dins l'avió, de tornada a la teva ciutat, en aquell moment sents que et lleven un tros de l'ànima amb les ungles afilades, deixes allà imatges, vivències, records, paraules.... ja no tens ni la ciutat ni la persona, i a l’avió és difícil d’assimilar que ja te’n vas. Diuen que a París no hi vas només una vegada, però per mi la primera vegada i serà com la darrera, ja no serà el mateix sense aquella persona, ja no la miraré igual; si hi torno a anar, faré veure com si mai hi hagués anat, com aquell qui diu que cada dia és un dia nou, com aquell pastís de xocolata que fa ta mare un dia i que l’altre dia el fa l’avia i la tieta i cap dels tres s’assembla, doncs cada vegada que en tasti un, serà com si mai n’hagués tastat algun.

Vaig tancar el llibret, vaig tancar els ulls i després d’haver recordat tot el viatge(només les vuit hores amb aquella persona), vaig tornar-lo a obrir i em vaig adonar que aquell, era només un poema d’aquell replec anomenat: Habitaciones separadas (1994), el títol, impactant em va fer esclava dels poemes que contenia, els vaig devorar tots, només deu, entenedors i ràpids de llegir, i més per a una persona que, com jo, ha sentit aquestes emocions o passat per alguna d’aquestes coses; la distancia, és un problema en aquestes situacions, és inexorable, com el temps. Tant de bo tinguéssim un aparell amb el qual poguéssim aturar el temps, o una porta màgica que en obrir-la et dugués al lloc desitjat; molts pensarien en París, d’altres EEUU , d’altres Austràlia... O simplement Àustria, Viena.

 

Life Vest Under Your Seat de Luis García Montero

Señores pasajeros buenas tardes
y Nueva York al fondo todavía,
delicadas las torres de Manhattan
con la luz sumergida en una muchacha triste,
buenas tardes señores pasajeros,
mantendremos en vuelo doce mil pies de altura,
altos como su cuerpo en el pasillo
de la Universidad, una pregunta,
podría repetirme el título del libro,
cumpliendo normas internacionales,
las cuatro ventanillas de emergencia,
pero habrá que cenar, tal vez alguna copa,
casi vivir sin vínculo y sin límites,
modos de ver la noche y estar en los cristales
del alba, regresando,
y muchas otras noches regresando
bajo edificios de temblor acuático,
a una velocidad de novecientos
kilómetros, te dije
que nunca resistí las despedidas,
al aeropuerto no,
prefiero tu recuerdo por mi casa,
apoyado en el piano del Bar Andalucía,
bajo el cielo violeta
de los amaneceres de Manhattan,
igual que dos desnudes en penumbra
con Nueva Cork al fondo, todavía
al aeropuerto no,
rogamos hagan uso
del cinturón, no fumen
hasta que despeguemos,
cuiden que estén derechos los respaldos,
me tienes que llamar, de sus asientos.

ANHELO DEL PASADO

Amor, dulce, amargo, distante,....

He comprobado que casi todo lo que se ha escrito sobre el amor, es cierto, Shakespeare dijo: “Los viajes terminan con el encuentro de los enamorados” ¡Oh, qué idea más extraordinaria! Personalmente, yo he experimentado eso muy de cerca y claramente, Shakespeare también. Supongo que pienso en el amor más de lo que debería, me admira constantemente su abrumador poder de alterar i definir nuestras vidas; también fue Shakespeare quien dijo que el amor es ciego, pues bien, estoy segura, de que eso es verdad.

Para algunas personas, de forma inexplicable, el amor se apaga. Para otras, el amor, sencillamente, se va. Si bien es cierto, por supuesto, que el amor también puede encontrarse, aunque sea solo por una noche.

Sin embargo, existe otra clase de amor, el más cruel, aquel que prácticamente mata a sus victimas, se llama: amor no correspondido, y en ese apartado muchos somos unos expertos. La mayoría de historias de amor hablan de personas que se enamoran entre sí, pero, ¿qué pasa con los demás? ¿Quién cuenta nuestra historia? (La de aquella que nos enamoramos solos, somos victimas de una aventura unilateral, somos los malditos de los seres queridos: los seres no queridos, los heridos que se valen por sí mismos, los discapacitados sin plaza de aparcamiento reservada, no sé si seré yo, aún no me he puesto a pensar en mi vida amorosa tan profundamente, pero creo que si lo escribo, es por algo… seguramente os podréis identificar, talvez habéis pasado mucho tiempo detrás de una persona y sufriendo tontamente por no estar junto que él/ella habéis pasado los peores momentos y los más nefastos de vuestras vidas, y todo porque habéis/hemos sufrido la maldición de enamorarnos de una persona que no puede o no quiere corresponder. Aquella persona a la que si veis o escucháis se os acelera el corazón y se os pone un nudo en la garganta, no podéis ni tragar, sin embargo, en la mayoría de casos tenéis que “aguantar” a esa persona más de lo que pensáis, por estás actuando como su mejor amigo/a, como imbéciles que somos… y nosotros seguimos sufriendo, patéticos) Nos suelen atraer las personas que no son buenas para nosotros…

“Agua pura y aceite virgen” (algo que no se puede mezclar)

OMG O SOS??

"RELAX, TAKE IT EASY" Aquesta, a les 20 hores, a Ses voltes... Mentre estudiava grec...
Deia que em relaxés però, no! No puc tranquil.litzar-me... El cafè que m'havia pres feia mitja hora encara no feia l'efecte que tocava, tenia son, molta son (as always). A més no ho podia deixar anar, no podia aturar d'estudiar i llegir i rellegir grec, no podia ni mirar el diari, ni pensar en altres coses, havia de seguir desperta i seguir amb l'apassionant Història de Grècia i Roma. A poc a poc em començaren a venir noms a la ment (Darius, Cleopatra...) i llocs (Atenes, Àtica, Lacònia, Messènia...) i per finalitzar l'estrés al que estava sotmesa, el meu subconscient em demanava preguntes, que jo era incapaç de respondre encara (a les 8 pm ..i encara no sabia respondre-les), què era la Federació Tebana? I les dades de les Guerres Mèdiques?? I les de les Guerres Púniques??? I què coi va passar a aquells anys? Mare de Déu!! El meu cap explotava dins meu intentant entendre i memoritzar la ditxosa Democràcia Atenesa.... Com em podia relaxar?? COM ? Es veu que el que queda d'avui, els meus ulls estan condemnats a ... (aix!! ja no ho vull dir més, ostres! a aquelles fulles que d'aqui a unes hores diré: "és igual, que sigui el que sigui... ara tenc son i estic decidida a anar a dormir! ja està bé!"
PD: Per cert, de 4 a 7 a la Lybrary... vaja vaja !!
PD: Espero que d'aqui a aquelles horetes hagi après el que em queda...
PD: Ah !! els grecs es van inventar la política!

Comentari-resposta a la redacció de n'Angels (a la pàg. web de l'Institut)

Les llums sobre la pell del Sena, pell que torna color de coure o daurat...i amb la lluna, platejat.

Wow! I quina introducció!! jajaja i què graciosa redacció... ai! quasi em moro de riure... i de recordar aquells moments!! És boníssima, i les mirades de tots a baix, alguns sorpresos, d’altres cansats i amb son, però amb ganes de més... mm has encertat!!! definitivament professional!!! (i la meva foto al Louvre,... encara que havíem acabat d'arribar-hi, certament, ja havíem caminat molt...no era per menys la meva cara i les ànsies de seure allà on fos, a més jo no m'imaginava pas el que m'esperava, uns sis kilòmetres més de passadissos, i els meus ulls mirant sempre a través de les ulleres per mirar ben bé allò que veia, per acabar de creure aquell somni fet realitat, la veritat quasi no m'ho podia creure que a través d'aquelles grans i petites obres (però totes magnifiques), estigués mirant el que un dia un artista va crear i potser mai va donar per acabat (com tots els artistes, “les coses sempre es poden perfeccionar”, però allò per mí, i de segur per tots els amants de l’art, era esplèndid. ... (sospirs). L'altre record del Louvre és l'estat de les meves cervicals, pobres! Jo sempre mirant per amunt...Va arribar un moment en què no em sentia les cames, trobo que es van acostumar a caminar, i ja tant les hi feia si caminar menys o més: total havíem de seguir. I la veritat no m'importava gaire la penúria que passessin les meves cames, jo volia seguir mirant i mirant i la meva boca, oberta sempre, ja no sabia dir res més que "woo, wow, quina passada..." i encara segueix oberta, i encara sento el dolor de cames i peus, i també el dolor a les cervicals és viu, o el dolor d'esquena i apart dels dolors (que no són un ingredient més del viatge), totes les cares felices, tots els bons moments, tots els menjars bons (dels que en guardaré el sabor a la memòria, menjars nous, menjars bons, menjars exquisits, cuina grega, cuina francesa, cuina americana, mmm très bon) ... tot això mai morirà mentre els records de Paris siguin dins meu, i mirant fotos per recordar detalls.. (torna a haver sospirs)..NOSTALGIA DEL PASSAT

Com oblidar ?

... La corrent del Sena, el riu que, caigut el sol, torna color de coure o daurat amb les llums de la ciutat, Oh La Torre Eiffel i les seves llums que il•luminen els meus somnis, o platejat, amb la lluna que sembla que dorm, sobre la pell del riu, tranquil; el parlar de la gent, aquell francès delicat, sofisticat, ple de altivesa, sobri. I què hem dieu dels grans parcs? Oi què eren amplis? Sí, jaja, és clar! Si jo fos astronauta, no m’aniria a la lluna, sinó als parcs de París juntament amb un llibre i unes ulleres de sol, seria com estar a la lluna, seria, aconseguir el plaer en majúscules, PLAER. I, us vareu fixar en les tantes escultures, estàtues que hi havia per tot? Es nota que varem estar a una cuitat de gent gran, les estàtues són les persones immortalitzades, aquestes veuen sempre com la gent passa, alguns mirant, com a bons visitants i d’altres seguint la seva rutina (la gran massa que va a treballar, corrent per la dermis de la ciutat, pels subterranis, agafant aquells cucs enormes que travessen tota la ciutat, metros, “métros” (dita a la francesa)...oh només ens va faltar veure a Sarkozy per estar plens de menjar París. Quan vaig posar els peus a territori francès, vaig respirar fons unes vegades, vaig tancar i obrir els ulls 3 vegades i em vaig fer un pessic (com recomanen, per sabre si ets al món real), després vaig sabre que era a França, a París, a una REPÚBLICA!

Què fort !!

A l'avión de París amb destí Barcelona vaig conéixer una dona que seia a costat meu, nom Gisele Jackson, una molt agradable dona, a la que vaig ajudar amb la seva bossa... bé i coses més, el fet és que durant quasi tot el temps vam estar conversant de moltes coses (ara mateix no recordo ben bé que era... ) però de tot el que em va dir semblava una persona normal, amb molt sentit de l'humor...Em va convidar a que anés a Nova York i que quan estigués allá contactés amb ella perquè m'ensenyaria el que ningú no em podria ensenyar d'aquella magnifica ciutat, Nova York, i jo, amb els ulls encesos i il.luminats, i sense coneixer aquella dona, vaig tenir unes ganes inmenses de Nova York i de sentir la ciutat així com aquella dona em va dir que la sentia...Fins i tot em va dir que em mostraria la casa seva !!
Havent arribat a Barcelona ella em va escriure a un paperet el seu nombre de telèfon, la seva adreça de correu electrònic, el seu nom de l'Skype, la direcció allà on viu, i una pàgina-web oficial (amb això vaig quedar un pòc estranyada) ens vam acomiadar i d'ençà no la vaig tornar a veure...
Vaig arribar a Menorca un dia després d'haver-la conegut, el paperet que m'havia escrit estava a la meva butxaca de la jaqueta que duia, vaig treure el paper, el vaig posar al calaix de la tauleta de nit, vaig posar la jaqueta a la rentadora; el paperet sempre estava a la meva ment, sempre.
Fins el dia d'avui dia 8 de maig no l'he anat a cercar per afegir aquella dona, o per informar-me, o per un acte de amabilitat potser, perquè aquella dona si em va donar totes les seves dades de segur era perquè li feia ganes contactar amb jo (recordo que em va dir, que li havia caigut molt bé, i que li semblava una persona interessant). Ara acabo d'anar a la pagina oficial d'aquella dona i m'he adonat que és una cantant !!!! Increible !!!! Mai m'ho hauria imaginat, és tan senzilla, tan, tan... Ohh !! molt de gust en coneixer-la!! I he de dir que canta molt bé!

Aqui us deix l'enllaç:

http://giselejackson.com/
http://www.facebook.com/pages/Gisele-Jackson/109576875728759?v=desc&ref=search

TRAZOS DE JAIME GIL DE BIEDMA (PANDÉMICA Y CELESTE)

" ...
yo persigo también el dulce amor,
el tierno amor para dormir al lado
y que se alegr mi cama al despertarse,
cercano como un pájaro.
... "


"Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen."

Ich vermisse dich

Always needed time on my own
I never thought I'd need you there when I cry
And the days feel like years when I'm alone
And the bed where you lie
is made up on your side
When you walk away
I count the steps that you take
Do you see how much I need you right now?
When you're gone
The pieces of my heart are missing you
The face I came to know is missing too
The words I need to hear to always get me through the day
And make it OK
I miss you
I haven't felt this way before
Everything that I do
reminds me of you
And the clothes you left
are lying on the floor
And they smell just like you
I love the things that you do
When you walk away
I count the steps that you take
Do you see how much I need you right now?
We were made for each other
I'm here forever
I know we were
All I ever wanted was for you to know
Everything I do I give my heart and soul
I can hardly breathe I need to feel you here with me

I miss you

Por las mujeres!

Las mujeres tienen fuerzas que asombran a los hombres. Ellas cargan niños, penas, y cosas pesadas; sin embargo, tienen espacio para la felicidad, el amor y la alegría. Ellas sonríen cuando quieren gritar. Cantan cuando quieren llorar. Lloran cuando están contentas y ríen cuando están nerviosas. 

Las mujeres tienen cualidades especiales. Se ofrecen para las causas buenas. Ellas son voluntarias en hospitales, llevan comida a los necesitados. Ellas trabajan como niñeras, ejecutivas, abogadas, amas de casa, y solucionan disputas entre niños y también entre sus vecinos. Usan trajes, vaqueros y uniformes.
Luchan por lo que ellas creen. Se enfrentan ante la injusticia. Ellas votan por quien creen que hará lo que más beneficie a las familias.


Las mujeres hablan y recorren largos caminos para conseguir la mejor escuela para sus niños y la mejor atención para la salud de su familia.
Ellas escriben a los editores, diputados y al "poder que sea" para lograr beneficios que hagan la vida mejor. Ellas no aceptan un "no" por respuesta cuando están convencidas que hay alguna solución. Las mujeres logran que sus niños puedan tener zapatos nuevos. Acompañan a algún amigo preocupado al doctor. Ellas aman incondicionalmente. 

Son inteligentes y conocen su poder; sin embargo, saben usar su lado más suave cuando quieren conseguir algo. Las mujeres quieren lo mejor para su familia, sus amigos, y ellas mismas.Saben que un abrazo y un beso pueden sanar un corazón roto.


Una mujer puede lograr que una tarde sea romántica, inolvidable. La belleza de una mujer no está en la ropa que lleve, la figura que tenga, o la manera en que se peine. La belleza de una mujer debe verse en sus ojos, porque esa es la puerta a su corazón, el lugar donde el amor reside. La belleza de una mujer no está en un lunar facial, la verdadera belleza de una mujer se refleja en su alma. Es el cuidado que ella amorosamente da, la pasión que ella muestra. La belleza de una mujer con el pasar de los años crece!

Cada una tenemos nuestra historia, cada una compartimos el hecho de ser mujer y estar aquí en este mundo, el poder ser madres y luego abuelas .... yo, como hija, prima, nieta, hermana, sobrina, ... quiero decir que me admiro y admiro a todas las mujeres del mundo. Se puede decir que somos heroínas (como mi amiga decía), sí, lo somos, luchamos día a día, contra adversidades de todo tipo, pero siempre mostrando la mejor cara para evitar precupaciones de nuestra familia, no lo tragamos todo, y hacemos frente a todo, ...vengo a caer en cuenta de todas las mujeres que conozco y sus historias, ahora me doy cuenta de tan fuertes que somos.

Principi d'una nova vida virtual

Aquesta és la meva primera entrada al blog, primer vull agrair a una persona que a partir d'ella vaig conéixer realment com es duia un blog entretingut, interessant i alhora tenir un mitjà de comunicació amb els altres, un punt on pugui escriure les meves reflexions i pensaments, i pugui desofegar-me d'alguna manera del que duc a dins i del que no puc rallar amb les meves amigues de la classe, que ara per ara són les persones més properes a mí dia a dia, tenc altres amics també, amb ells sí que puc xerrar d'açò, però passam molt poc temps junts, la distancia a la que esteim és només un petit passadís, però no ens veim gairebé mai...ens veim els divendres al cafè, i tots tenim tantes coses a contar de tot el que ens han passat durant el transcurs de la setmana, que moltes vegades es preferible gaudir i no pas montar una xerrada que es convertirà en debat, i coses que m'agraden.

El meu blog, com heu pogut veure es titula HORITZONS, el nom es deu a una reflexió que vaig fer un dia estant apreciant una especial posta de sol, va ser especial perquè era el dia que feia 10 anys i em vaig demanar: Es pot arribar a l'horitzont?, jo hi volia anar, volia veure la separació del sòl amb el cel, que cada hora pràcticament canviaven la seva tonalitat de color, l'hora especial va ser les 7 p.m. quan el sol s'està ponent, i hi ha uns colors preciosos i uns contrasts impossibles a la mà d'un pintor, només el cel amb el sol i els núvols ho poden pintar. Dençà que tenia 11 anys ja han passat 5 anys, però l'altre dia creant el blog, em demanava un nom... i jo vaig fer una recerca d'algún substantiu representatiu per jo ... i va sorgir HORITZONS, per cert l'altre dia, com que m'avorria i no volia estudiar un bon divendres capvespre després del cafè, vaig anar a la biblioteca i curiosament vaig trobar un llibret de poemes d'un autor que no n'havia sentit rallar mai, em va cridar l'atenció i vag obrir a una pàgina ,i  sortia: Horizonte (Alfonso Gumucio Dragon). Aquí us el deix:   

He cambiado de piel tres veces
Me ha costado darle la vuelta al mundo
Para llegar al punto de partida
Mis piernas me sostienen mejor
Tengo una cicatriz en el pecho
Más bien una costura, un bolsillo roto
Acceso directo al corazón

Estoy de regreso de mí mismo
Noches enteras buscando una estrella fugaz
Que me conceda un deseo
Nada extravagante
Tan sólo la habilidad de reconocer
La verdad de la mentira

Es otoño aún y los días son largos
La luz se recuesta cálida sobre la montaña
Quiero decir que el horizonte se distingue
¿El horizonte es una línea firme?
¿Es una pintura mural que cambia cada día
Movida por tempestades de color?
¿Hay un atajo para llegar al horizonte?

Quizás sirva de algo haber adquirido
Una cicatriz en el pecho
Una costura de piel y nervio
Una entrada directa al corazón

Bono, us vull comunicar també que a partir d'ara comença una nova persona a escriure coses en aquest espai, hi ha moltíssimes, ho sé, però, no amb les mateixes inquietuds i formes de pensar(per sort, hi ha diversitat), ens ve bé llegir (si tenim temps) uns pocs de blogs d'aquests, potser per obrir-nos la ment i tenir un pensament més ampli, poder reflexionar desde diversos punts de vista (transmigrar) i donar consells o fer comentaris. Adéu !!!  

Sweet Dream

Every night I rush to my bed

With hopes that maybe I'll get a chance to see you when I close my eyes

I'm going outta my head

Lost in a fairytale

Can you hold my hands and be my guide?

Clouds filled with stars cover your skies

And I hope it rains

You're the perfect lullaby

What kind of dream is this?



You can be a sweet dream or a beautiful nightmare

Either way, I don't wanna wake up from you

Sweet dream or a beautiful nightmare

Somebody pinch me, your loves to good to be true

My guilty pleasure, I ain't goin nowhere

Baby, long as you're here

I mention you when I say my prayers

I wrap you around all of my thoughts

Boy, you're my temporary high

I wish that when I wake up you're there

To wrap your arms around me for real and tell me you'll stay by my side

What kind of dream is this?

I'll be floating on air cause you're my, you're my....

You can be a sweet dream or a beautiful nightmare

Either way, I don't wanna wake up from you



Tattoo your name across my heart

So it will remain...

Not even death can make us part

What kind of dream is this?

"Sempre estas als meus somnis, a la meva ment, però això a vegades em fa sentir malament i d'altres m'alegra el dia... què ets? un malson? o un dolç somni?"