Aquesta setmana, la mestra de Literatura Castellana ens ha regalat un llibret, un poemari de LuisGarcíaMontero, en arribar a casa i havent menjat, abans de posar-me a fer els deures o estudiar vaig asseure al sofà amb intenció de fer-hi un cop d’ull a aquell llibret, vaig obrir el llibret i el primer que vaig veure va ser un poema anomenat “Life Vest Under Your Seat” em va cridar molt l’atenció i el vaig llegir, mentre el llegia sentia que els meus pulmons emanaven més aire del normal, la pressió era baixa i a la vegada alta, però jo continuava llegint, aquell poema despertava en mi uns sentiments que alguna vegada es van apagar a causa del pas del temps, diuen que el temps ho esborra tot, però, i quan recordes de nou aquestes coses? Els sentiments tornen a la teva ment i els recordes com si haguessin ocorregut ahir. Vaig acabar de llegir el poema i escoltava moltes veus dins el meu cap, paraules que ja havia sentit en el passat, aquestes anaven i venien, com pardals al cel. Aquelles que jo més sentia i amb més intensitat es feien notar, foren aquelles que vaig sentir estant a un viatge, però no qualsevol, sinó el viatge a París (anar a París per primera vegada, per a qualsevol persona és quasi bé la millor experiència de la seva vida), viatge en el que varen passar mil i una coses increïbles, i a mi sobretot per haver conegut una molt especial persona, amb la que només vaig compartir unes vuit hores o menys però que d’aquest temps ens varem fer especials un per l’altre. Cap dels dos som de París ni vivim allà, però París fou la ciutat elegida pel destí i les coincidències per veure néixer una nova amistat. Però ja no us rall més d’això, és massa bonic i tot; volia fer referència al poema, perquè em recorda el pitjor moment de tots, el moment en què s’ha de dir adéu (sens sabre pas si ens tornarem a veure). Quan vaig arribar a casa, a Menorca, varem establir contacte per mòbil, i el grandiós Internet, però és clar ja no és el mateix. Aquest poema em recorda tan boniques paraules que varem creuar ell i jo, i ara, quan penso en París i en el meu viatge sento moltes sensacions, entre elles nostàlgia, però recordar a quest viatge o aquesta ciutat significa recordar-lo, diuen que vinculem els llocs a persones que hi hem conegut o emocions que hi hem sentit, i això és el que em passa, mai l’oblidaré encara que no ens tornem a veure mai. Apart d'aquell moment terrible de dir "Adéu" o "the last goodbye" hi ha un altre moment que no sé si es pitjor o millor, el moment en el que et trobes dins l'avió, de tornada a la teva ciutat, en aquell moment sents que et lleven un tros de l'ànima amb les ungles afilades, deixes allà imatges, vivències, records, paraules.... ja no tens ni la ciutat ni la persona, i a l’avió és difícil d’assimilar que ja te’n vas. Diuen que a París no hi vas només una vegada, però per mi la primera vegada i serà com la darrera, ja no serà el mateix sense aquella persona, ja no la miraré igual; si hi torno a anar, faré veure com si mai hi hagués anat, com aquell qui diu que cada dia és un dia nou, com aquell pastís de xocolata que fa ta mare un dia i que l’altre dia el fa l’avia i la tieta i cap dels tres s’assembla, doncs cada vegada que en tasti un, serà com si mai n’hagués tastat algun.
Vaig tancar el llibret, vaig tancar els ulls i després d’haver recordat tot el viatge(només les vuit hores amb aquella persona), vaig tornar-lo a obrir i em vaig adonar que aquell, era només un poema d’aquell replec anomenat: Habitaciones separadas (1994), el títol, impactant em va fer esclava dels poemes que contenia, els vaig devorar tots, només deu, entenedors i ràpids de llegir, i més per a una persona que, com jo, ha sentit aquestes emocions o passat per alguna d’aquestes coses; la distancia, és un problema en aquestes situacions, és inexorable, com el temps. Tant de bo tinguéssim un aparell amb el qual poguéssim aturar el temps, o una porta màgica que en obrir-la et dugués al lloc desitjat; molts pensarien en París, d’altres EEUU , d’altres Austràlia... O simplement Àustria, Viena.
Life Vest Under Your Seat de Luis García Montero
Señores pasajeros buenas tardes y Nueva York al fondo todavía, delicadas las torres de Manhattan con la luz sumergida en una muchacha triste, buenas tardes señores pasajeros, mantendremos en vuelo doce mil pies de altura, altos como su cuerpo en el pasillo de la Universidad, una pregunta, podría repetirme el título del libro, cumpliendo normas internacionales, las cuatro ventanillas de emergencia, pero habrá que cenar, tal vez alguna copa, casi vivir sin vínculo y sin límites, modos de ver la noche y estar en los cristales del alba, regresando, y muchas otras noches regresando bajo edificios de temblor acuático, a una velocidad de novecientos kilómetros, te dije que nunca resistí las despedidas, al aeropuerto no, prefiero tu recuerdo por mi casa, apoyado en el piano del Bar Andalucía, bajo el cielo violeta de los amaneceres de Manhattan, igual que dos desnudes en penumbra con Nueva Cork al fondo, todavía al aeropuerto no, rogamos hagan uso del cinturón, no fumen hasta que despeguemos, cuiden que estén derechos los respaldos, me tienes que llamar, de sus asientos.
He comprobado que casi todo lo que se ha escrito sobre el amor, es cierto, Shakespeare dijo: “Los viajes terminan con el encuentro de los enamorados” ¡Oh, qué idea más extraordinaria! Personalmente, yo he experimentado eso muy de cerca y claramente, Shakespeare también. Supongo que pienso en el amor más de lo que debería, me admira constantemente su abrumador poder de alterar i definir nuestras vidas; también fue Shakespeare quien dijo que el amor es ciego, pues bien, estoy segura, de que eso es verdad.
Para algunas personas, de forma inexplicable, el amor se apaga. Para otras, el amor, sencillamente, se va. Si bien es cierto, por supuesto, que el amor también puede encontrarse, aunque sea solo por una noche.
Sin embargo, existe otra clase de amor, el más cruel, aquel que prácticamente mata a sus victimas, se llama: amor no correspondido, y en ese apartado muchos somos unos expertos. La mayoría de historias de amor hablan de personas que se enamoran entre sí, pero, ¿qué pasa con los demás? ¿Quién cuenta nuestra historia? (La de aquella que nos enamoramos solos, somos victimas de una aventura unilateral, somos los malditos de los seres queridos: los seres no queridos, los heridos que se valen por sí mismos, los discapacitados sin plaza de aparcamiento reservada, no sé si seré yo, aún no me he puesto a pensar en mi vida amorosa tan profundamente, pero creo que si lo escribo, es por algo… seguramente os podréis identificar, talvez habéis pasado mucho tiempo detrás de una persona y sufriendo tontamente por no estar junto que él/ella habéis pasado los peores momentos y los más nefastos de vuestras vidas, y todo porque habéis/hemos sufrido la maldición de enamorarnos de una persona que no puede o no quiere corresponder. Aquella persona a la que si veis o escucháis se os acelera el corazón y se os pone un nudo en la garganta, no podéis ni tragar, sin embargo, en la mayoría de casos tenéis que “aguantar” a esa persona más de lo que pensáis, por estás actuando como su mejor amigo/a, como imbéciles que somos… y nosotros seguimos sufriendo, patéticos) Nos suelen atraer las personas que no son buenas para nosotros…
“Agua pura y aceite virgen” (algo que no se puede mezclar)
"RELAX, TAKE IT EASY" Aquesta, a les 20 hores, a Ses voltes... Mentre estudiava grec...
Deia que em relaxés però, no! No puc tranquil.litzar-me... El cafè que m'havia pres feia mitja hora encara no feia l'efecte que tocava, tenia son, molta son (as always). A més no ho podia deixar anar, no podia aturar d'estudiar i llegir i rellegir grec, no podia ni mirar el diari, ni pensar en altres coses, havia de seguir desperta i seguir amb l'apassionant Història de Grècia i Roma. A poc a poc em començaren a venir noms a la ment (Darius, Cleopatra...) i llocs (Atenes, Àtica, Lacònia, Messènia...) i per finalitzar l'estrés al que estava sotmesa, el meu subconscient em demanava preguntes, que jo era incapaç de respondre encara (a les 8 pm ..i encara no sabia respondre-les), què era la Federació Tebana? I les dades de les Guerres Mèdiques?? I les de les Guerres Púniques??? I què coi va passar a aquells anys? Mare de Déu!! El meu cap explotava dins meu intentant entendre i memoritzar la ditxosa Democràcia Atenesa.... Com em podia relaxar?? COM ? Es veu que el que queda d'avui, els meus ulls estan condemnats a ... (aix!! ja no ho vull dir més, ostres! a aquelles fulles que d'aqui a unes hores diré: "és igual, que sigui el que sigui... ara tenc son i estic decidida a anar a dormir! ja està bé!"
PD: Per cert, de 4 a 7 a la Lybrary... vaja vaja !!
PD: Espero que d'aqui a aquelles horetes hagi après el que em queda...
PD: Ah !! els grecs es van inventar la política!
Les llums sobre la pell del Sena, pell que torna color de coure o daurat...i amb la lluna, platejat.
Wow! I quina introducció!! jajaja i què graciosa redacció... ai! quasi em moro de riure... i de recordar aquells moments!! És boníssima, i les mirades de tots a baix, alguns sorpresos, d’altres cansats i amb son, però amb ganes de més... mm has encertat!!! definitivament professional!!! (i la meva foto al Louvre,... encara que havíem acabat d'arribar-hi, certament, ja havíem caminat molt...no era per menys la meva cara i les ànsies de seure allà on fos, a més jo no m'imaginava pas el que m'esperava, uns sis kilòmetres més de passadissos, i els meus ulls mirant sempre a través de les ulleres per mirar ben bé allò que veia, per acabar de creure aquell somni fet realitat, la veritat quasi no m'ho podia creure que a través d'aquelles grans i petites obres (però totes magnifiques), estigués mirant el que un dia un artista va crear i potser mai va donar per acabat (com tots els artistes, “les coses sempre es poden perfeccionar”, però allò per mí, i de segur per tots els amants de l’art, era esplèndid. ... (sospirs). L'altre record del Louvre és l'estat de les meves cervicals, pobres! Jo sempre mirant per amunt...Va arribar un moment en què no em sentia les cames, trobo que es van acostumar a caminar, i ja tant les hi feia si caminar menys o més: total havíem de seguir. I la veritat no m'importava gaire la penúria que passessin les meves cames, jo volia seguir mirant i mirant i la meva boca, oberta sempre, ja no sabia dir res més que "woo, wow, quina passada..." i encara segueix oberta, i encara sento el dolor de cames i peus, i també el dolor a les cervicals és viu, o el dolor d'esquena i apart dels dolors (que no són un ingredient més del viatge), totes les cares felices, tots els bons moments, tots els menjars bons (dels que en guardaré el sabor a la memòria, menjars nous, menjars bons, menjars exquisits, cuina grega, cuina francesa, cuina americana, mmm très bon) ... tot això mai morirà mentre els records de Paris siguin dins meu, i mirant fotos per recordar detalls.. (torna a haver sospirs)..NOSTALGIA DEL PASSAT
Com oblidar ?
... La corrent del Sena, el riu que, caigut el sol, torna color de coure o daurat amb les llums de la ciutat, Oh La Torre Eiffel i les seves llums que il•luminen els meus somnis, o platejat, amb la lluna que sembla que dorm, sobre la pell del riu, tranquil; el parlar de la gent, aquell francès delicat, sofisticat, ple de altivesa, sobri. I què hem dieu dels grans parcs? Oi què eren amplis? Sí, jaja, és clar! Si jo fos astronauta, no m’aniria a la lluna, sinó als parcs de París juntament amb un llibre i unes ulleres de sol, seria com estar a la lluna, seria, aconseguir el plaer en majúscules, PLAER. I, us vareu fixar en les tantes escultures, estàtues que hi havia per tot? Es nota que varem estar a una cuitat de gent gran, les estàtues són les persones immortalitzades, aquestes veuen sempre com la gent passa, alguns mirant, com a bons visitants i d’altres seguint la seva rutina (la gran massa que va a treballar, corrent per la dermis de la ciutat, pels subterranis, agafant aquells cucs enormes que travessen tota la ciutat, metros, “métros” (dita a la francesa)...oh només ens va faltar veure a Sarkozy per estar plens de menjar París. Quan vaig posar els peus a territori francès, vaig respirar fons unes vegades, vaig tancar i obrir els ulls 3 vegades i em vaig fer un pessic (com recomanen, per sabre si ets al món real), després vaig sabre que era a França, a París, a una REPÚBLICA!
A l'avión de París amb destí Barcelona vaig conéixer una dona que seia a costat meu, nom Gisele Jackson, una molt agradable dona, a la que vaig ajudar amb la seva bossa... bé i coses més, el fet és que durant quasi tot el temps vam estar conversant de moltes coses (ara mateix no recordo ben bé que era... ) però de tot el que em va dir semblava una persona normal, amb molt sentit de l'humor...Em va convidar a que anés a Nova York i que quan estigués allá contactés amb ella perquè m'ensenyaria el que ningú no em podria ensenyar d'aquella magnifica ciutat, Nova York, i jo, amb els ulls encesos i il.luminats, i sense coneixer aquella dona, vaig tenir unes ganes inmenses de Nova York i de sentir la ciutat així com aquella dona em va dir que la sentia...Fins i tot em va dir que em mostraria la casa seva !! Havent arribat a Barcelona ella em va escriure a un paperet el seu nombre de telèfon, la seva adreça de correu electrònic, el seu nom de l'Skype, la direcció allà on viu, i una pàgina-web oficial (amb això vaig quedar un pòc estranyada) ens vam acomiadar i d'ençà no la vaig tornar a veure... Vaig arribar a Menorca un dia després d'haver-la conegut, el paperet que m'havia escrit estava a la meva butxaca de la jaqueta que duia, vaig treure el paper, el vaig posar al calaix de la tauleta de nit, vaig posar la jaqueta a la rentadora; el paperet sempre estava a la meva ment, sempre. Fins el dia d'avui dia 8 de maig no l'he anat a cercar per afegir aquella dona, o per informar-me, o per un acte de amabilitat potser, perquè aquella dona si em va donar totes les seves dades de segur era perquè li feia ganes contactar amb jo (recordo que em va dir, que li havia caigut molt bé, i que li semblava una persona interessant). Ara acabo d'anar a la pagina oficial d'aquella dona i m'he adonat que és una cantant !!!! Increible !!!! Mai m'ho hauria imaginat, és tan senzilla, tan, tan... Ohh !! molt de gust en coneixer-la!! I he de dir que canta molt bé!
" ...
yo persigo también el dulce amor,
el tierno amor para dormir al lado
y que se alegr mi cama al despertarse,
cercano como un pájaro.
... "
"Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen."
