"Nostalgie"

Aquesta setmana, la mestra de Literatura Castellana ens ha regalat un llibret, un poemari de Luis García Montero, en arribar a casa i havent menjat, abans de posar-me a fer els deures o estudiar vaig asseure al sofà amb intenció de fer-hi un cop d’ull a aquell llibret, vaig obrir el llibret i el primer que vaig veure va ser un poema anomenat “Life Vest Under Your Seat” em va cridar molt l’atenció i el vaig llegir, mentre el llegia sentia que els meus pulmons emanaven més aire del normal, la pressió era baixa i a la vegada alta, però jo continuava llegint, aquell poema despertava en mi uns sentiments que alguna vegada es van apagar a causa del pas del temps, diuen que el temps ho esborra tot, però, i quan recordes de nou aquestes coses? Els sentiments tornen a la teva ment i els recordes com si haguessin ocorregut ahir. Vaig acabar de llegir el poema i escoltava moltes veus dins el meu cap, paraules que ja havia sentit en el passat, aquestes anaven i venien, com pardals al cel. Aquelles que jo més sentia i amb més intensitat es feien notar, foren aquelles que vaig sentir estant a un viatge, però no qualsevol, sinó el viatge a París (anar a París per primera vegada, per a qualsevol persona és quasi bé la millor experiència de la seva vida), viatge en el que varen passar mil i una coses increïbles, i a mi sobretot per haver conegut una molt especial persona, amb la que només vaig compartir unes vuit hores o menys però que d’aquest temps ens varem fer especials un per l’altre. Cap dels dos som de París ni vivim allà, però París fou la ciutat elegida pel destí i les coincidències per veure néixer una nova amistat. Però ja no us rall més d’això, és massa bonic i tot; volia fer referència al poema, perquè em recorda el pitjor moment de tots, el moment en què s’ha de dir adéu (sens sabre pas si ens tornarem a veure). Quan vaig arribar a casa, a Menorca, varem establir contacte per mòbil, i el grandiós Internet, però és clar ja no és el mateix. Aquest poema em recorda tan boniques paraules que varem creuar ell i jo, i ara, quan penso en París i en el meu viatge sento moltes sensacions, entre elles nostàlgia, però recordar a quest viatge o aquesta ciutat significa recordar-lo, diuen que vinculem els llocs a persones que hi hem conegut o emocions que hi hem sentit, i això és el que em passa, mai l’oblidaré encara que no ens tornem a veure mai. Apart d'aquell moment terrible de dir "Adéu" o "the last goodbye" hi ha un altre moment que no sé si es pitjor o millor, el moment en el que et trobes dins l'avió, de tornada a la teva ciutat, en aquell moment sents que et lleven un tros de l'ànima amb les ungles afilades, deixes allà imatges, vivències, records, paraules.... ja no tens ni la ciutat ni la persona, i a l’avió és difícil d’assimilar que ja te’n vas. Diuen que a París no hi vas només una vegada, però per mi la primera vegada i serà com la darrera, ja no serà el mateix sense aquella persona, ja no la miraré igual; si hi torno a anar, faré veure com si mai hi hagués anat, com aquell qui diu que cada dia és un dia nou, com aquell pastís de xocolata que fa ta mare un dia i que l’altre dia el fa l’avia i la tieta i cap dels tres s’assembla, doncs cada vegada que en tasti un, serà com si mai n’hagués tastat algun.

Vaig tancar el llibret, vaig tancar els ulls i després d’haver recordat tot el viatge(només les vuit hores amb aquella persona), vaig tornar-lo a obrir i em vaig adonar que aquell, era només un poema d’aquell replec anomenat: Habitaciones separadas (1994), el títol, impactant em va fer esclava dels poemes que contenia, els vaig devorar tots, només deu, entenedors i ràpids de llegir, i més per a una persona que, com jo, ha sentit aquestes emocions o passat per alguna d’aquestes coses; la distancia, és un problema en aquestes situacions, és inexorable, com el temps. Tant de bo tinguéssim un aparell amb el qual poguéssim aturar el temps, o una porta màgica que en obrir-la et dugués al lloc desitjat; molts pensarien en París, d’altres EEUU , d’altres Austràlia... O simplement Àustria, Viena.

 

Life Vest Under Your Seat de Luis García Montero

Señores pasajeros buenas tardes
y Nueva York al fondo todavía,
delicadas las torres de Manhattan
con la luz sumergida en una muchacha triste,
buenas tardes señores pasajeros,
mantendremos en vuelo doce mil pies de altura,
altos como su cuerpo en el pasillo
de la Universidad, una pregunta,
podría repetirme el título del libro,
cumpliendo normas internacionales,
las cuatro ventanillas de emergencia,
pero habrá que cenar, tal vez alguna copa,
casi vivir sin vínculo y sin límites,
modos de ver la noche y estar en los cristales
del alba, regresando,
y muchas otras noches regresando
bajo edificios de temblor acuático,
a una velocidad de novecientos
kilómetros, te dije
que nunca resistí las despedidas,
al aeropuerto no,
prefiero tu recuerdo por mi casa,
apoyado en el piano del Bar Andalucía,
bajo el cielo violeta
de los amaneceres de Manhattan,
igual que dos desnudes en penumbra
con Nueva Cork al fondo, todavía
al aeropuerto no,
rogamos hagan uso
del cinturón, no fumen
hasta que despeguemos,
cuiden que estén derechos los respaldos,
me tienes que llamar, de sus asientos.

ANHELO DEL PASADO